I BOOM, rebenta

Per exemple adormits

Però vosaltres heu vist el bon dia que fa hui? Fa tan bon dia que no hem pogut evitar pillar uns kebabs i dinar al balcó. Que m'he posat a mirar les fotos del Viña. Que m'he fet una llista de reproducció amb les cançons més estiuenques i alegres d'Antònia Font i l'estic cremant de mala manera. Que pense anar tot el dia i, si es pot, ixir per la nit també en mànega curta. Que esta vesprada pillarem les bicis un rato abans d'anar a l'Escola de Pensament Crític.

I en definitiva que, joder, no em puc traure este estúpid somriure de la cara!

La Lluita

Servidor encara és jove, però ja té algunes coses viscudes i una mínima experiència. Si bé sempre se'm podrà recriminar no haver-hi dedicat la vida sencera, des que tinc plena consciència he intentat moure'm i anar fent per tal de viure en el món en el qual m'agradaria fer-ho. Però, decepció rere decepció, l'objectiu sembla estar cada vegada més lluny. Arribats a aquest punt, és impossible no qüestionar-se el sentit de tot plegat.

Quant de temps? I quanta energia? Quantes assemblees i quantes discussions estèrils, infecundes? Quants moviments que s'esgoten en ells mateixos? Quantes contradiccions? Quantes divergències estúpides? Quantes reunions? Quantes reflexions? Tants llibres llegits i tanta música escoltada. Tanta poesia. Tanta teoria. Tanta poca pràctica. Tantes excuses. Tantes redefinicions. Tanta ràbia, tanta lluita. Tantes batalles perdudes. I, sobretot, tanta, tanta il·lusió.

Tot i això, no es penseu que el meu missatge és pessimista. No és això. He aprés que potser tot açò forma part d'un procés ineludible, més llarg del que tots poguérem imaginar. Al cap i a la fi, l'única manera de caminar és anar posant un peu davant l'altre, en sóc conscient. És per això que no perd l'esperança. Potser era el que tocava. I potser ara és el moment de fer el següent pas. La derrota com a punt de partida.

Fran Perea el que lo lea

Anti-moderneo o punkisme: anar a un concert de Franz Ferdinand a menjar-se un entrepà de mortadel·la del Mercadona i ballar el baile de mierda (al final del vídeo). La veritat és que ha estat molt guai i s'ho han currat molt. Mando Diao, que a mi m'agraden més, també ho han fet bé, però no tant. I Polock. Starsailor m'han semblat un poc soseras i tot el temps feia la sensació de "volem sonar com U2", però no. De la emtiví no en vull saber res, això sí, que ens han estacat publicitat fins a rebentar

La xerrada d'Ignacio Ramonet d'ahir tampoc va estar malament, però al final es va fer un poc avorrida. Aquest divendres toca José Bové. I, per la nit, si tot va bé, primer assaig del grup (encara sense nom i amb el nombre de components per confirmar) del qual en seré baixista. Guai.

Berliiiiiiiiiiiiiiiiiiiin

El fred que feia era impressionant, però m'ha agradat tant que m'hi haguera quedat unes setmanes més. Per si algú encara ho dubta, Berlin mola. Molt. No faré un respàs de tots els llocs als quals he anat ni de totes les coses que he vist en els últims 8 dies, que no acabariem. Només dir que m'ho he passat molt bé i que estic molt content d'haver-hi anat amb la gent amb la qual ho he fet.

Per si hi aneu, algunes recomanacions. Dormiu al Pfefferbett, un alberg de gent jove portat, entre altres, per un valencià i un argentí que està molt molt xulo. I, sobretot, mengeu al restaurant Due Forni, una pizzeria on, a banda de fer les pizzes més bones que he tastat mai, les parets estan repletes de les firmes de grups alternatius de tot el món (des d'Orxata Sound System a Manu Chao passant per milers i milers més, vos repte a que me'n digueu algun i voreu com estava), els cambrers portaven camistes del rotllo i les taules estaven presidides pel Che Guevara. 

Després hi ha la Tacheles, la casa okupa més gran d'Europa, que és digna de vore però ha acabat esdevenint un atractiu turístic més on artistes bohemis fan les seues obres que després venen a preu d'or... Per la nit, però, als llocs que et deixen entrar sense cobrar (la casa és molt gran) la festa està guai. I per últim, si voleu viure la història del segle passat en carn pròpia (i vos assegure que és prou dur) podeu anar al camp de concentració de Sachsenhausen, a pocs quilòmetres de Berlin (es pot anar en metro). Molt ben explicat tot i accessible fins a un punt extrem. Això sí, s'ha de tindre molt de valor.

Això seria a grans pinzellades el que jo destacaria. Per a fotos el Tuenti, que em fa gossera seleccionar-ne una. Espere tornar a Berlin prompte. Mentretant, ens vegem pels carrers de València one more time.

P.S: Menció especial: vaig anar al principal cinema on tenia lloc la Berlinale... a dormir! És un poc crim, però no s'imagineu la son que tenia!

En aquel momento parecía una buena idea

Més d'una discussió he tingut amb gent de la meua classe pels periòdics que llegim. Allà el que més èxit té és El País. No podia ser d'una altra manera, entre tota la colla de liberals progres de boqueta, ja sabeu a quin tipus de persones em referisc. L'admiració per aquest periòdic és tal que l'objectiu màxim de molts d'ells és arribar a treballar-hi algun dia. La meca del periodisme. A mi em repugna d'una manera immesurable: és un diari lleig, ranci i fa pudor a espanyolisme des d'hores lluny. Per no parlar de les burdes manipulacions, vergonyoses, que fan cada volta que parlen, per exemple, sobre els processos revolucionaris d'Amèrica Llatina. Però no cal estranyar-se: ja sabem, també, quina és la seua casposa esquerra. L'esquerra dels empresaris. L'esquerra d'eixe partit, putrefacte, que governa a l'Estat espanyol.

Sovint a mi, que sóc (sense triar-ho) un dels "radicals" de classe, em fan la brometa, amistosament, i em diuen que el meu periòdic és més aviat Público. Jo els he intentat explicar, moltes vegades, que la meua ideologia va molt més enllà de la línia editorial d'aquest periòdic, però tampoc m'hi he estat massa temps perquè no m'agrada perdre'l. Tot i això, efectivament, el periòdic que llig quasi a diari és el Público, i per això també l'he defensat quan he cregut convenient. Perquè sí, està clar que no és una excepció en el panorama comunicatiu estatal: ni és absolutament independent (i ja sabem a qui li fa el joc també), ni és el paradigma del periodisme. Ara bé, sí que és cert que és el periòdic estatal més decent que puc trobar pels matins a la papereria. O com a mínim l'únic que no em fa vomitar.

Evidentment, això no és més que una opinió personal, però vosaltres mateixos ho podeu comprovar si voleu. Público és l'únic diari que utilitza el nom País Valencià per a designar la nostra terra sense cap problema. A les seues pàgines es poden llegir col·laboracions contundents i sense pèls a la llengua de sectors com l'anticapitalisme, l'ecologisme, el feminisme i també l'independentisme. Per no parlar dels columnistes habituals que, això sí que ho dic amb la boca ben gran, dóna gust llegir: Rafael Reig, Javier Ortiz, Manel Fontdevilla i un bon rastre. M'agrada generalment el tractament que fan de les notícies (en temes com els EUA, Palestina, Bolonya...). I fins i tot la secció de cultura. Això deixant a banda que Público costa menys de la meitat que la majoria de la resta de diaris (0'50 euros) i que té unes promos excel·lents com les pel·lis o els còmics de Mafalda. Trobe que un dels majors responsables de que siga un periòdic diferent és, evidentment, el seu director (i il·lustre blogger) Ignacio Escolar. Un home que jo sí que admire com a periodista, a qui ja seguia des d'abans i que va ser la raó que em va convèncer, l'any passat quan començava periodisme, per a triar Público.

Hui he llegit a diferents webs, entre elles el bloc de l'afectat, que Público canvia de director per decisió dels propietaris del periòdic. El substitut d'Escolar serà un tal Félix Monteira. Un home de 58 anys que ha treballat tota la vida per a El País o altres mitjans de Prisa. Jo no sé a què atén aquesta decisió, però açò a mi em sona a que hi ha hagut un toc d'atenció cap a la direcció que en feia Escolar. El periòdic anava bé de vendes, i a poc a poc havia aconseguit un públic fixe, que estàvem més o menys agraïts de tindre una alternativa. Però es veu que no agradava la línia que el periòdic estava portant. Jo al nou director no el conec, però sabent d'on ve, em fa feredat. Escolar és un tipo jove, que escriu com molts voldríem, té un gran sentit de l'humor i advoca per les noves formes de comunicació a la xarxa i ha aconseguit fer un projecte digne. I, ja posant-nos en temes amb menys importància, tenia un grup de pop, és seguidor de Muchachada Nui i quan va anar a 59 segundos de TVE va citar a Manu Chao en el seu discurs (la qual cosa va fer que l'acusaren de poc seriós). Què voleu que vos diga, a mi em feia il·lusió que una persona així dirigira un diari, el diari que jo llig quasi tots els matins. És una llàstima que l'hagen fet fora. No dic que vaja a deixar de comprar-lo, però no en pense passar ni una. Sota ninguna circumstància estic disposat a convertir-me en lector d'El País 2.

Punt i principi

Llig el teu llibre emulant que eres tu qui em parles directament. Com si en aquestes 122 pàgines hi haguera totes les paraules que no m'has dit en els últims mesos.

Se'm fa estrany retrobar-te en tants xicotets detalls.