Servidor encara és jove, però ja té algunes coses viscudes i una mínima experiència. Si bé sempre se'm podrà recriminar no haver-hi dedicat la vida sencera, des que tinc plena consciència he intentat moure'm i anar fent per tal de viure en el món en el qual m'agradaria fer-ho. Però, decepció rere decepció, l'objectiu sembla estar cada vegada més lluny. Arribats a aquest punt, és impossible no qüestionar-se el sentit de tot plegat.
Quant de temps? I quanta energia? Quantes assemblees i quantes discussions estèrils, infecundes? Quants moviments que s'esgoten en ells mateixos? Quantes contradiccions? Quantes divergències estúpides? Quantes reunions? Quantes reflexions? Tants llibres llegits i tanta música escoltada. Tanta poesia. Tanta teoria. Tanta poca pràctica. Tantes excuses. Tantes redefinicions. Tanta ràbia, tanta lluita. Tantes batalles perdudes. I, sobretot, tanta, tanta il·lusió.
Tot i això, no es penseu que el meu missatge és pessimista. No és això. He aprés que potser tot açò forma part d'un procés ineludible, més llarg del que tots poguérem imaginar. Al cap i a la fi, l'única manera de caminar és anar posant un peu davant l'altre, en sóc conscient. És per això que no perd l'esperança. Potser era el que tocava. I potser ara és el moment de fer el següent pas. La derrota com a punt de partida.
0 comments:
Post a Comment