En aquel momento parecía una buena idea

Més d'una discussió he tingut amb gent de la meua classe pels periòdics que llegim. Allà el que més èxit té és El País. No podia ser d'una altra manera, entre tota la colla de liberals progres de boqueta, ja sabeu a quin tipus de persones em referisc. L'admiració per aquest periòdic és tal que l'objectiu màxim de molts d'ells és arribar a treballar-hi algun dia. La meca del periodisme. A mi em repugna d'una manera immesurable: és un diari lleig, ranci i fa pudor a espanyolisme des d'hores lluny. Per no parlar de les burdes manipulacions, vergonyoses, que fan cada volta que parlen, per exemple, sobre els processos revolucionaris d'Amèrica Llatina. Però no cal estranyar-se: ja sabem, també, quina és la seua casposa esquerra. L'esquerra dels empresaris. L'esquerra d'eixe partit, putrefacte, que governa a l'Estat espanyol.

Sovint a mi, que sóc (sense triar-ho) un dels "radicals" de classe, em fan la brometa, amistosament, i em diuen que el meu periòdic és més aviat Público. Jo els he intentat explicar, moltes vegades, que la meua ideologia va molt més enllà de la línia editorial d'aquest periòdic, però tampoc m'hi he estat massa temps perquè no m'agrada perdre'l. Tot i això, efectivament, el periòdic que llig quasi a diari és el Público, i per això també l'he defensat quan he cregut convenient. Perquè sí, està clar que no és una excepció en el panorama comunicatiu estatal: ni és absolutament independent (i ja sabem a qui li fa el joc també), ni és el paradigma del periodisme. Ara bé, sí que és cert que és el periòdic estatal més decent que puc trobar pels matins a la papereria. O com a mínim l'únic que no em fa vomitar.

Evidentment, això no és més que una opinió personal, però vosaltres mateixos ho podeu comprovar si voleu. Público és l'únic diari que utilitza el nom País Valencià per a designar la nostra terra sense cap problema. A les seues pàgines es poden llegir col·laboracions contundents i sense pèls a la llengua de sectors com l'anticapitalisme, l'ecologisme, el feminisme i també l'independentisme. Per no parlar dels columnistes habituals que, això sí que ho dic amb la boca ben gran, dóna gust llegir: Rafael Reig, Javier Ortiz, Manel Fontdevilla i un bon rastre. M'agrada generalment el tractament que fan de les notícies (en temes com els EUA, Palestina, Bolonya...). I fins i tot la secció de cultura. Això deixant a banda que Público costa menys de la meitat que la majoria de la resta de diaris (0'50 euros) i que té unes promos excel·lents com les pel·lis o els còmics de Mafalda. Trobe que un dels majors responsables de que siga un periòdic diferent és, evidentment, el seu director (i il·lustre blogger) Ignacio Escolar. Un home que jo sí que admire com a periodista, a qui ja seguia des d'abans i que va ser la raó que em va convèncer, l'any passat quan començava periodisme, per a triar Público.

Hui he llegit a diferents webs, entre elles el bloc de l'afectat, que Público canvia de director per decisió dels propietaris del periòdic. El substitut d'Escolar serà un tal Félix Monteira. Un home de 58 anys que ha treballat tota la vida per a El País o altres mitjans de Prisa. Jo no sé a què atén aquesta decisió, però açò a mi em sona a que hi ha hagut un toc d'atenció cap a la direcció que en feia Escolar. El periòdic anava bé de vendes, i a poc a poc havia aconseguit un públic fixe, que estàvem més o menys agraïts de tindre una alternativa. Però es veu que no agradava la línia que el periòdic estava portant. Jo al nou director no el conec, però sabent d'on ve, em fa feredat. Escolar és un tipo jove, que escriu com molts voldríem, té un gran sentit de l'humor i advoca per les noves formes de comunicació a la xarxa i ha aconseguit fer un projecte digne. I, ja posant-nos en temes amb menys importància, tenia un grup de pop, és seguidor de Muchachada Nui i quan va anar a 59 segundos de TVE va citar a Manu Chao en el seu discurs (la qual cosa va fer que l'acusaren de poc seriós). Què voleu que vos diga, a mi em feia il·lusió que una persona així dirigira un diari, el diari que jo llig quasi tots els matins. És una llàstima que l'hagen fet fora. No dic que vaja a deixar de comprar-lo, però no en pense passar ni una. Sota ninguna circumstància estic disposat a convertir-me en lector d'El País 2.